Anònim

Aquella seqüència de fets va ser una pell que vaig detestar portar a sobre durant molt de temps: es mou poc, no es mou, espero un dia, no es mou encara, vaig a urgències, NO HI HA BATEC, oxitocina, part sense anestèsia, dolor insuportable, hem trenco en bocinets, penso que moriré, ell m’abraça, ella hem porta el cos sense vida, li faig un petó, no puc dormir, catatónica mirant a l’infinit, després rabiosa, després trista, insegura, no formo part d’aquest món, ganes de vomitar, el món gira igual, ningú ho entén, això no vull que sigui meu, no ho vull a la meva história. Ploro, callo, crido, ploro… I conec més gent com jo. Més gent que diu que el que sento és normal. Que no sóc rara. I de perduda passo a comprendre, de comprendre a acceptar, d’acceptar a ajudar a aquell que diu que no sap si el que sent és normal… I jo li dic: Sí, és normal… Parlem-ne si vols.